Eva Labarta, fundadora de Marc Palmés-Nens de Katana
PAULA BOIRA // Eva Labarta és advocada penalista, intèrpret i traductora franco-espanyola. És també fundadora de l’Associació Marc Palmés-Nens de Katana, la qual promou diverses iniciatives de cooperació a Katana, a la República Democràtica del Congo.
-Com es constitueix l’associació Marc Palmés-Nens de Katana?
-L’associació es constitueix legalment el 2005. Té un objecte social ampli, però ens centrem especialment en l’ajuda a la infància i a l’adolescència de Katana. A més, és una associació especial perquè carrega un 0% estructures ja que, com som tant petits, el 100% de les ajudes que obtenim es dirigeixen al projecte.
-En que consisteix el projecte que esteu iniciant?
-El projecte pilot que estem iniciant i que posarem totalment en marxa l’any vinent es diu Amani, que significa pau en swahili. Consisteix bàsicament en una casa d’acollida i d’estada temporal de nenes i joves víctimes de violència sexual. Allà les poden seguir estudiant i si tenen un bebè el poden deixar a la guarderia. A més se’ls ensenyen oficis i fan tallers d’horticultura, alfabetització o cuina perquè trobin feina.
-Per què és necessari el projecte?
-És necessari perquè allà es regeixen per una moral catòlica molt antiga. Això significa que si una nena o una jove soltera queda embarassada la fan fora de l’aldea. Per ells és un deshonor. Aquestes nenes no tenen on anar, i molts cops solament tenen 12 o 13 anys. A més els fills que neixen són coneguts com els nens de la vergonya, i molts cops ni tan sols les mares se’n vol fer càrrec ja que són l’impediment més greu per al reintegració. Així que també els acollim a l’orfenat.
-Per què el problema de la violència sexual és tant greu al Congo?
-Katana és la zona fronterera on s’iniciaren els conflictes del Genocidi de Ruanda entre tutsis i hutus el 1994. Fa 20 anys que hi ha una guerra oficiosa i no declarada a la zona, pel que hi ha milions de desplaçats, orfes, famílies desestructurades, etc. El conflicte es va caracteritzar per les violacions massives i va provocar un seguit d’incursions militars de l’ONU que segueixen allà.
-Quantes dones i nenes poden haver-hi afectades per aquest problema?
-El 90% de les dones víctimes de violència sexual al món són africanes, i ho són a mans dels soldats de l’ONU. D’aquest 90% hi ha un percentatge menor de dones de la República Centreafricana, i la resta són del Congo. Això és un problema molt greu que es nega pel govern. Oficialment no se’n parla.
La fundació Panzi, una de les millors a l’Àfrica Negra, calcula que hi ha unes 16.000 dones amb problemes derivats de la violència sexual. Això és perquè no sols les violen, també els disparen trets, fonen plàstic i els el llancen per la vagina a les dones, etc. Això comporta problemes gravíssims dels que s’encarrega aquesta fundació.
-Com es finança el projecte?
-El solar el vaig comprar jo perquè l’associació encara no tenia fons per fer-ho. Ara intentem trobar algun tipus de subvenció pública. Estem recollint tots els requisits i documentació necessaris per presentar el projecte a l’Agència Catalana de Cooperació i a la Comissió de Responsabilitat Social Corporativa de Madrid. Però fins ara, tot el finançament ha vingut de donacions de particulars de membres o amics de l’associació. També fem petites coses com fires i concerts solidaris o recaptacions.
–Teniu altres projectes engegats a la regió?
-Tractem molt el tema de la escolarització. Allà hi ha un problema molt gran de sobrepoblació perquè no hi ha mètodes de control de la natalitat. Les famílies tenen 8 o 10 fills i només poden pagar l’educació a un o dos d’ells. Aquests sempre son nens encara que no siguin els més llestos o els més treballadors.
Ja fa anys que tenim un acord amb els directors de les escoles de tota la zona per becar les nenes que són especialment brillants. Al Congo o pagues tu la escolarització de les nenes o no estudien. Per altra banda hi ha membres de l’associació que cada any bequen personalment un nombre determinat d’estudiants.
-Per què no es coneixen els problemes que viuen les nenes al Congo?
-Existeix la llei del silenci, ningú en parla del que està passant. Per exemple, en un poblat a 200km de Katana, entre el març de 2014 i el març del 2015, van haver-hi 36 violacions de nenes menors de 2 anys amb un població de 7.000 persones. Només hi ha dos acusats i el govern no vol parlar d’això en absolut. Ara s’estan intentant fer projectes contra la impunitat perquè no agafen mai a ningú, i quan n’agafen, en funció de la posició socioeconòmica que tingui va més enllà o no.
-Té alguna cosa a dir sobre Katana?
-És un lloc que s’hauria de potenciar. La gent es meravellosa, hospitalària, simpàtica i feliç. Ara estant tornat alguns blancs a la ciutat i crec que han obert algun banc. Jo espero poder-me prejubilar l’any vinent per anar-me’n allà. Ara vaig dos cops a l’any però no és suficient. Legalitzar-ho tot és complicat perquè el govern de seguida et posa entrebancs. Hi ha molta corrupció i a més tenen la idea de que un blanc és igual a un bitllet, de que tots som rics. Per tot et demanen diners i si no en tens és complicat. Hi ha molta feina per fer encara.
bcnajuda.wordpress.com 